El procés de convertir-se en persona

CARL ROGERS.

Ens hem sentit alguna vegada “sanejats” després d’una llarga conversació amb algú? Hi ha alguna relació que ens hagi fet sentir normal o be respecte a nosaltres mateixos? Es probable que aquestes interaccions passin en un entorn de confiança, obertura, en el que se’ns concedia una atenció plena i se’ns escoltava realment sense jutjar.

Carl Rogers va agafar tots aquests trets d’una bona relació i els va aplicar al seu treball com a psicòleg i conseller. El resultat va fer un gir revolucionari del model tradicional psicòleg- pacient, que ha tingut importants conseqüències per a la interacció humana.

Rogers va arribar a la seva professió amb l’idea que seria el professional perfecte, que arreglaria tots els problemes de tothom que acudís en ell. Però va començar a adonar-se’n de que aquest model rares vegades donava eficàcia i que el progrés depenia més de la profunditat de la comprensió i l’obertura entre les dos persones que estaven dins del consultori. Estava fortament influït pel filòsof existencialista Martin Buber i la seva noció de “confirmar a l’altre”. Això significava afirmar plenament el potencial d’una persona, la capacitat de veure “en què podia convertir-se”.

El procés de convertir-se en persona: la meva tècnica terapeuta no es una obra unitària, sino una col·lecció d’articles que Rogers va escriure al llarg d’una dècada. Es la sabiduria acumulada d’una carrera en psicoteràpia de més de 30 anys, i tot i que no es una lectura fàcil, una vegada que un es familiaritza amb les idees, pot ser molt estimulant.

Permetre que cadascú sigui ell mateix.

En la seva formació com a psicòleg, Rogers va assimilar la idea de que ell controlava la relació amb el pacient, i que el seu treball consistia en analitzar i tractar els pacients com si fossin objectes, Però va arribar a la conclusió de que resultava més efectiu deixar que els pacients dirigissin el procés. Això fou el començament de la seva famosa forma de teràpia centrada en el pacient .

Mes que intentar “encasellar” als seus pacients, Rogers va sentir que era molt més important escoltar absolutament tot allò que deien, tot i que semblés equivocat, dèbil, estrany, estúpid o dolent. Aquesta actitud permetia que les persones acceptessin tots els seus pensaments i després d’un cert número de sessions es solien curar. Rogers va resumir la seva filosofia com: senzillament ser jo mateix i deixar que l’altre persona sigui ella mateixa. Com que era una època en la que l’estudi de la psicologia girava en torn a la conducta de les rares en els laboratoris, la seva creença en deixar que els pacients “bojos” marquessin la direcció, constituïa un gran repte a la seva professió, i molts van denunciar les seves idees.

Per si tot això fos poc, Rogers va fer saltar a pedaços l’idea del terapeuta calmat i recollit que escolta objectivament els problemes dels pacients. Defensava el dret del terapeuta a tenir una personalitat, a expressar les seves emocions. Per exemple, si durant una sessió es sentia hostil o enfadat, no tenia perquè fingir que era un metge agradable i amable. Si no tenia resposta, no tenia perquè afirmar que la tenia. Pensava que si la relació psicòleg- pacient tenia que basar-se en la veritat, era precís que l’incloïes els estats d’ànim i els sentiments del terapeuta.

En el nucli de la obra de Rogers es trobava la concepció de que la vida es un procés que influeix. La persona realitzada hauria d’adaptar-se “com una corrent en curs, no un producte acabat”. L’error que s’originava era intentar controlar tots els aspectes de la seva experiència, donant com a resultat que la personalitat no estigués arrelada en la realitat.

Convertir-se en una persona autèntica

Rogers va observar que quan una persona anava per primera vegada a veure a un terapeuta, generalment donava una raó com: problemes amb l’esposa o el marit, o amb l’amo del treball, o la seva pròpia conducta incontrolable. Invariablement, aquestes raons no eren el verdader problema. En realitat, no hi havia més que un sol problema en totes les persones que veia: tenien la necessitat de convertir-se en el seu verdader jo, de poder abandonar els seus falsos rols, els antifaços amb els que fins aquell moment havien abordat la seva vida. Generalment estaven molt preocupats amb el que els de més pensaven d’ells i amb el que haurien de fer el determinades situacions. La teràpia els feia tornar a la seva experiència immediata de la vida i de les situacions. Es convertien en persones , no només en el reflex de la societat.

Un aspecte d’aquesta transformació era que la gent començava a “apropiar-se” de tots els aspectes d’ells mateixos, a permetre’s sentiments totalment contradictoris. El lema de Rogers era “els fets son sempre amables quan es tracta d’aclarir emocions i els sentiments; el verdader perill està en negar el que sentim. Quan cada sentiment del que ens avergonyint aflora en la superfície, ens adonem de que permetre que existien no acabarà amb nosaltres.

DOCUMENTAL “PENSANT EN ELS ALTRES”(learning to care)

Per tal que ens quedessin clars diversos aspectes de la forma de pensar de Carl Rogers, el professor ens va fer mirar un documental . Un documental que el programa 60 minuts havia realitzat i que fou premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares. Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics.

El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.

El reportatge, entre d'altres, ha obtingut el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.

REFLEXIÓ SOBRE LA PRÀCTICA

Un cop profunditzat Carl Rogers, me n’he adonat que la psicologia humanista fou un corrent molt important en els seus anys. Personalment diria la teoria de Rogers presenta molts aspectes positius, però d’altres negatius. Es molt interessant l’actitud de Rogers quan defensa que cadascú s’ha de trobar a ell mateix per estar bé. Crec que moltes persones només viuen pels demés, per a caure bé als que els envolten, per a ser algú important pels altres,... i d’aquesta manera el que fan es tenir moltes personalitats. Depenent amb qui parlen són i actuen d’una manera o altre i això el que fa es no tenir una pròpia personalitat, viure pensant en com caure bé, i el que s’ha de tenir clar es que mai podrem caure bé a tothom. A més a més, si acabes passant moltes estones amb una persona d’aquesta manera, acabes veient com realment és, i segurament et defraudarà ja que haurà presentat una personalitat quan en té una altre, que a lo millor no t’acaba agradant. Penso que les persones que ens estimen ho han de fer perquè som com som i no perquè aparentem ser un altre, però això es culpa nostre, ja que si no em mostro tal com sóc, com em coneixeran de veritat les altres persones?

Un aspecte negatiu de la teoria de Rogers i que m’ha sobtat, es el fet de que els terapeutes no s’han de comportar com a tals, sinó que s’han de mostrar tal i com es senten. No crec que hagi de ser tan dràstic, ja que es pot ser realista però també atent a l’hora i agradable. No perquè un psicòleg estigui de mal humor li ha de fer pagar al seu pacient, ni ha de fer cohibir a aquest, ja que d’aquesta manera, a qui s’ajuda no es al pacient, sinó al propi terapeuta, i la feina de psicòleg no consisteix en això, sinó en intentar resoldre els problemes dels altres de la millor manera possible i escoltant-los, ja que si no es així mai podrem sentir el que el pacient sent i no li podrem donar els millors consells.

Finalment, m’agradaria molt fer una petita reflexió sobre el documental. Realment crec que es un reportatge molt interessant on podem veure una classe 10. Una classe on els nens aprenen, però també creixen com a persones i es diverteixen. Em va sobtar moltíssim que hi hagués un tipus de classe així, però alhora em va fer pensar molt ja que crec que els nens que estan sotmesos en aquest tipus de classe en treuen molt mes profit de tot i alhora que adquireixen nous aprenentatges, també creixen com a persones, es respecten i s’escolten. Quantes classes podem trobar a Europa d’aquest estil? Si en trobéssim una ja podríem estar contents! I es que el tipus d’educació que s’ha instaurat en aquest continent no té res a veure amb el del documental. Els nens d’avui dia, a l’escola només els ensenyen la lliçó, només els renyen de veritat si han tret un 0 a l’examen, però si deprecien a un company o senzillament no l’escolten no passarà res. Quantes classes ens podem trobar que tots els companys estiguin disposats a escoltar als altres?  Que tots presentin un sentiment empàtic? Que siguin capaços de sacrificar-se ells perquè hi ha un company castigat? En la nostra cultura, com a gairebé cap passa el que succeeix en la classe del documental, i com ja he dit, crec que es un error. No pretenc que totes les escoles presentin un model així de classes, però si que es treballin molt més aspectes com el respecte, l’empatia, la preocupació envers els altres,...

"La relació o interacció autèntica es aquella en la que et sens còmode sent tu mateix i en la que l’altre persona veu clarament el teu potencial."

Pràctica 5. “Freud, la passió secreta

Per a tal de realitzar la pràctica que ens va demanar l'Ernest Luz, la qual consistia en ampliar sobre un tema de Freud, vam haver de mirar la pel·lícula "Freud, passió secreta".
SINÒPSIS:

Pel·lícula biogràfica que descriu a partir de 1885 cinc anys de la vida del psicòleg vienès Freud (1856-1939). Per aquesta època, molts dels seus companys rebutjaven tractar pacients d'histèria, perquè creien que solament ho simulaven per cridar l'atenció. Però Freud va aprendre a utilitzar la hipnosis per trobar les raons de les seves psicosis. Aquí el seu pacient és una jove que refusa beure aigua i sempre és turmentada pel mateix malson.
"Passió secreta" es decanta per retratar alguns dels esdeveniments més rellevants en la vida del metge austríac, concretament aquells que van donar motiu al naixement d'algunes de les seves teories; aquelles que, fet i fet, i després de vèncer les reticències conservadores de sempre, revolucionarien l'estudi de la psique humana. Huston desgrana aquestes revelacions donant-los un cert vernís intrigant. Hi ha molt de misteriós en les històries de les pacients de Freud, en com ell desembolica el cabdell del seu subconscient per donar amb l'origen de traumes i temors irracionals.


SIGMUND FREUD I LA INTERPRETACIÓ DELS SOMNIS.
Els somnis revelen els desitjos de la ment
inconscient i de la seva enorme intel·ligència.

Introducció.
Molta gent ignora que Freud va començar relativament lent. Tot i que sempre fou dels primers de la classe durant la major part de la seva vida escolar, va tardar vuit anys per acabar la carrera de Medicina i altres matèries en la universitat. Va entrar molt lentament en el camp de la neurologia, tot escrivint articles científica sobre els trastorns del llenguatge, els efectes de la cocaïna com anestèsic i les paràlisis cerebrals en nens, abans de traslladar els seus interessos en la psicopatologia. Però la seva ambició de ser un cèlebre investigador metge s'oposava al seu desig de casar-se amb la seva novia Martha Bernays i de aconseguir una casa per tenir treball com a metge.
El resultat de tot aquestes ambicions va ser el llibre "La interpretació dels somnis", que no fou publicada fins que ell no va tenir quaranta i pico d'anys, incuús després li va costar una dècada fer-se famós. Tansols es van fer 600 exemplars en la primera edició i aquests fan tardar 80 anys en vendre's tots. Les critiques, que no n'hi van haver-hi gaires, van ser bastant desfavorables, i la primera traducció a l'anglès no va ser fins a 1913.
El llibre ofereix una mirada semiautobiogràfica del mon burgès de la Viena de finals del segle XIX, portant-nos cap al mite del "gran home" que revela a Freud disfrutant amb els seus fills, estiuejant en els Alps, ocupant-se dels seus amics i col·legues, i buscant l'èxit professional. El principal plaer pel lector es troba en les descripcions i els anàlisis dels seus propis somnis (en la seva majoria dels pacients, però també s'incloeixen alguns del propi autor), que fàcilment ocupen una dotzena de pàgines cada un i mostra el notable i ampli coneixement de Freud en mitologia, art i literatura.
La interpretació dels somnis va aportar un enfocament mèdic i científic d'una tema que sempre s'havia resistit a un anàlisis serio, i al fer-ho va crear la ciència de la ment inconscient. Després de concloure el llibre, Freus va escriure " Intuïcions com aquestes arriben tan sols una vegada en la vida". Li va portar 40 anys realitzar la seva promesa primerenca, i allò era realment el començament de la seva carrera.


Les causes dels somnis.
Es sorprenent quan s'havia escrit sobre els somnis abans de Freud. Aquest va començar el llibre com un extens examen de la literatura, retrocedint fins a Aristòtils i reconeixent les figures més contemporànies com Louis Alfred Maury, Karl Friederich Burdach, Yves Delage i Ludwig Strumptell. Resumint la lectura de tot, va senyalar el següent: "Tot i haver-se ocupat del tema durant molts milions d'anys, la comprensió científica dels somnis no ha arribat molt lluny".
Des de una concepció dels somnis com "inspiració divina", els humans van arribar a la concepció científica de que eren simplement resultat de "l'excitació dels sentits". Per exemple: al dormir escoltem un soroll a fora, i aquest soroll apareix entrellaçat amb el somni per a donar-li sentit. Segons aquesta explicació, somnis habituals com trobar-nos despullats son conseqüència de la caiguda dels pijames els somnis en que volem, estan causats pel pujar i baixar dels pulmons,...
Però Freud va percebre que els estímuls sensorials no expliquen tots els somnis. Els estímuls físics que ens arriben quan estem adormits podrien configurar certament el que somiem, però també la dimensió ètica o moral de molts somnis que tampoc suggerien causes purament físiques.
L'interès de freus en els somnis es va produir originalment a través del seu treball amb la gent que patia alguna psicosis. Va adonar-se de que el contingut dels somnis dels seus pacients era un bon indicador de l'estat de la seva salut mental, i que els somnis eren, igual que altres símptomes, susceptibles de ser interpretats. Quan Freus va escriure "La interpretació dels somnis", ja havia interpretat clínicament més de 1000 somnis.
Entre les seves conclusions es trobaven:
- els somnis tenen tendència a utilitzar impressions procedents de dies pesats, però també tenen accés als records de l'infància.
- El mètode de selecció de records en els somnis es diferent del de la ment desperta: la ment inconscient generalment no es centra en grans esdeveniments, sino que recorda allò trivial o el que ha passat desapercebut.
- A pesar de la seva fama de ser aleatoris o absurds, en realitat els somnis tenen un motiu unificador que fàcilment barreja persones, successos i sensacions molt diferents en una "història"
- Els somnis tracten sempre d'un mateix
- Els somnis poden tenir múltiples nivells de significat i els poden condensar varies idees en una imatge. Del la mateixa manera , que les idees poden desplaçar-se (una persona coneguda pot convertir-se en algú diferent, una casa pot tenir un objectiu diferent i simbolitzar una altre cosa,...)
- Casi tots els somnis són realitzacions de desitjos. Revelen una motivació o desig profund que es vol complir, sovint un desig que es de la infància.


Mentre que alguns escriptors creien que la memòria dels esdeveniments diaris era la causa principal dels somnis, Freud va arribar a la conclusió de que tan les sensacions físiques durant la vigília com els records del que havia passat durant el dia eren "com un material barat sempre disponible i es utilitzat quan es necessita". En resum, no eren la causa dels somnis, sino simplement elements utilitzats per la psique.


Un missatge desxifrat
Després d'haver conclòs que els somnis eren el camp de joc en el que la ment inconscient podia expressar-se, i que fonamentalment s'utilitzaven per a representar la realització d'un desig, Freud es va preguntar perquè el desig es trobava tan dèbilment articulat, tan amagat en símbols i imatges estranyes. Perquè la necessitat d'evitar quelcom obvi?
La resposta podia trobar-se en el fet de que molts dels nostres desitjos estan reprimits i tan sols tenen una oportunitat d'arribar en la nostra consciència si, d'alguna manera es disfressen. Un somni pot semblar el contrari del que desitgem, ja que podem estar a la defensiva o voler amagar molts dels nostres desitjos, de manera que l'única manera a través del qual un somni pot fer que ens fem conscients d'un assumpte es mostrant un sentit contrari al que té. Freud va explicar aquest fenomen de "distorsió de somni" mitjançant l'analogia. Un escriptor polític pot criticar a un governant, però al fer-ho pot posar-se en perill. Per tant l'escriptor te de témer la censura del governant, i així "modera i distorsiona l'expressió de la seva opinió". Amb els somnis, si la nostra psique vol enviar-nos un missatge, pot ser que tan sols ho pugui fer censurant-ho o disfressant-lo d'una altre cosa. La raó per la que oblidem els somnis amb tanta facilitat, ell creia que es que el jo inconscient vol reduir l'impacte de l'inconscient.
Un dels punts centrals de Freus era que els somnis son sempre egocèntrics. Quan altres persones apareixen en el somni, sovint són símbols de nosaltres mateixos o simbolitzen el que un altre significa per a nosaltres. Freud creia que quan una figura estranya entrava en el somni, la persona representava indudablament algun aspecte d'ella mateixa que no podia expressar-se en la consciència desperta. S'interrogava sobre totes les histories en les que se li deia a algú que fes alguna cosa en un somni, a lo millor, proporcionant un impuls que resultava ser correcte. Els somnis poden expressar amb tota contundència un missatge que dona força a algú que està acostumat a suprimir-los durant la consciència en la vigília; i aquest missatge es sempre sobre un mateix, no sobre la família ni la societat ni cap altre influència social.


REFLEXIÓ DE LA PRÀCTICA.
Per a començar, m'agradaria fer una petita reflexió sobre la pel·lícula visionada a classe. Al ser un film gravat l'any 1962 fa que la pel·lícula, amb blanc i negre no sigui del tot acurada, com tampoc els plans, les veus,... es a dir: no es una pel·lícula que hagi pogut disfrutar de tots els avenços que poden fer les pel·lícules actuals, i això provoca que sigui un film on es molt fàcil de distreure's i en certs moments pot arribar a ser pesat. Tot i això, es una bona pel·lícula on mostra molt be la vida del psicoanalista i totes les seves etapes. Vam poder entendre molt millor el cas de les histèries que anteriorment havíem ja estudiat i no havíem entès massa bé. Com també vam visualitzar escenes on es projectava el síndrome d'edip, lliçó que també ens vam haver d'estudiar anteriorment. La pel·lícula, va ajudar-nos a entendre diferents fenòmens de Freud, com també entendre part de la seva teoria. Gràcies també a aquest treball, hem tingut l'oportunitat d'endinsar-nos en un dels temes de l'autor, i al fer-ho, hem descobert nous aspectes de l'obra del mateix.
Normalment, quan ens despertem i ens en recordem d'allò que hem somiat, ens preguntem quin serà el seu significat, de si en tindrà o no en tindrà, vins i tot, ens arribem a espantar; també ho fem quan en diverses nits el somni es repeteix, ens emparanoiem pensant que ens passarà alguna cosa, que allò té un significat, i llavors, mirem en pàgines web on cada element té un significat ( p.ex: aigua= estat anímic de les persones, volar= símbol de la llibertat,...). Personalment penso que aquest tipus de webs són per a burlar-se de la gent, per a fer perdre el temps i que no tenen realment cap estudi científic en el fons. No dic que altres institucions que hagin estudiat profundament aquest tema ens diguin mentides al dir que en un somni l'aigua simbolitzi l'estat anímic d'aquella persona, però no crec que els mils i mils resultats que surten en el "google" de "diccionario de los sueños" es basin en estudis científics.
Pel que fa a Freud, crec que fa una bona aportació del que són els somnis. Moltes de les conclusions on arriba són certes, ja que cadascú les podem afirmar. El fet que aporti que en els somnis es on els desitjos es manifesten de manera disfressada, o en forma de símbol, es una bona forma de donar explicació a molts somnis estranys que podem arribar a tenir. Penso que la interpretació dels somnis també es molt relativa, ja que podem posar a dos grans professionals que interpretin el mateix somni i els dos tenir una visió completament diferent d'aquest, llavors... quina es la certa? No crec que n'hi hagués cap de certa ni de incerta, senzillament, cada professional hauria desxifrat el somni de la manera que a aquest li hagués semblat tot fent servir les seves tècniques.
El món dels somnis es un món totalment desconegut per a nosaltres encara, que no hem pogut constatar alguna explicació 100% certa sobre aquests.

Mecanismes de defensa.

MECANISMES DE DEFENSA.

La psicoanàlisis

Per parlar dels mecanismes de defensa, cal que abans ens situem dins de la teoria de la psicoanàlisis creada per S. Freud.

La psicoanàlisis es la teoria de Freud presenta tres àmbits de coneixement indispensables: la investigació, el tractament terapèutic i el conjunt de les teories psicològiques i psicopatològiques derivades dels dos primers àmbits.

El mètode d’investigació consisteix en descobrir el significat inconscient de les paraules, fets, imatges mentals, somnis, fantasies,... d’alguna persona.

El mètode terapèutic està basat en les associacions lliures de cada pacient, i es caracteritza per la interpretació controlada de la resistència del pacient, de la transferència amb el terapeuta i del desig.

El mètode de sistematització de les dades l’aporten la investigació i el tractament.

Segons S. Freud, la investigació dels processos mentals es inaccessible de qualsevol altra manera que no sigui amb la lliure associació.  La psicoanàlisis es refereix a la tasca mediant la qual es revela a la consciència del pacient tot allò que estava en el seu inconscient, totes les seves repressions o parts de elles.

S.Freud

Tot seguit, anem a veure quins eren els principis del creador de la psicoanàlisis, però abans adjunto un enllaç on es pot apreciar la seva vida: http://www.biografiasyvidas.com/monografia/freud/

La vida de S. Freud es divideix en dos etapes. En la primera, ell era considerat un metge científic especialitzat en neurones, neurotransmissors,... va decidir estudiar sobre malalties que no tenien cap mena d’explicació com la histèria ja que els pacients tenien símptomes físics creats per traumes psicològics. En aquells temps, des del punt de vista de la medicina no es podia acceptar ni entendre que un problema com era una indiscapacitat de la mobilitat d’alguna extremitat, no esdevingués d’un problema físic; per això es creia que fingien.

Freud, però va decidir estudiar més a fons en aquesta malaltia. A ajuntar-se amb Charcot durant un temps ja que aquest estudiava aquesta malaltia i utilitzava una tècnica no molt normal: la hipnosi. Quan les pacients histèriques estaven sotmeses a la hipnosi deixaven de tenir el símptomes de la paràlisis, però quan tornaven en sí, no recordaven res i presentaven els mateixos danys que abans.

D’aquí Freud va extreure’n una idea que el representa molt. Se n’adona que pot ser que hi hagin dos estats de consciència: l’inconscient i el conscient.

El terme inconscient és el més popular de la psicoanàlisi. Freud denomina aquest terme com que qualsevol representació o element psíquic pot estar present en la nostra consciència i després desaparèixer, però pot tornar a reaparèixer a través del record, no com una altra conseqüència de la representació sensorial. Això per a Freud equivalia que aquesta representació que les persones havien fet, era una dimensió de l’inconscient.

Amb tot això, Freud proposa una primera idea on diu que dins de tota persona hi ha dos parts: la conscient, on ens adonem de tot el que passa, i la part inconscient, on no ens n’adonem de res. Freud diu que la part inconscient es molt més gran que la part inconscient i ho compara amb un iceberg, on el conscient es la part que sobresurt de l’aigua i l’inconscient tot allò que queda amagat a sota. Diu que a vegades, la part inconscient surt en la conscient de manera emmascarada.

Com podem observar, en la part concient, aquella que sobresurt de l’aigua i aquella part més petita hi trobem els pensaments i les percepcions, i en aquests no hi podem trobar gaires respostes dels nostres actes. En el segon nivell, anomenat preconscient, hi trobem la memòria i el coneixament emmagatzemat durant la nostre vida. En aquest nivell, hi ha representacions que no els trobem en la consciència però que poden esdevenir concients. Per exemple les normes que hem anat adquirin en la nostra vida. Ja no se’ns acut pintar les parets del carrer ja que anteriorment hem adquirit uns valors que ens diuen que no ho hem de fer aixo. Finalment, l’última part, que és la que més extensió presenta es formada per les pors, la violència, desitjos, per les experiències vergonyoses,... Aquest nivell mai arriba a la consciència. Només s’obra el pas a la consciència a través d’associacions com ara els somnis, els actes fallits, els lapsus i altres símptomes. Aquest inconscient necessita aflorar en aquesta entitat, ja que sinó podria desaquilibrar-los. Segons Freud els mecanismes de defensa són creacions que crea una part de nosatres que ens protegeixen i prseserven en el nostre equilibri psíquic.

Freud, també estructura la nostra personalitat tot seguin un esquema semblant a l’anterior i en fa una teoria basada en aquesta personalitat de cadascú la qual conté tres etapes diferents on quan les tres entitats interactuen, s’efectua el comportament:

·         ID (l’allò): la part innata, la més autèntica i primitiva. Durant els dos primers anys de vida només és aquesta entitat la que resideix en l’organisme. Té molt a veure amb la satisfacció dels desitjos, amb el principi de plaer.

·         EGO (el jo) Es l’encarregat de controlar els impulsos de l’allò. És fruit de la interacció amb els altres, la persona s’adona que la realitat imposa restriccions. (Principi de realitat)

·         SUPER-EGO (el súper jo): té en compte els altres. És la veu de la consciència, el sentit de la culpa.

Freud, va exposar que la causa que havia provocat la malaltia mental de les seves pacients era de naturalesa sexual. Creix que s’havia produït una repressió sexual i això havia provocat aquest trauma psicològic que esdevenia físic.

És en aquesta teoria quan la paraula libido pren sentit, ja que Freud denomina aquest com a energies provocades per impulsos sexuals que tenen el seu origen en una necessitat biològica, aquest impuls s’havia d’alliberar per la mateixa via en què havia arribat. Si no es podia satisfer, buscava sortides anteriors i provocava a la persona grans tensions i angoixes.  

Finalment, l’última teoria de Freud molt lligada al tema del libido, l’autor decideix fer una teoria de la personalitat en el desenvolupament psicosexual. Segons ell, la personalitat es desenvolupa en una seqüència de cinc etapes i aquestes comencen en la infància. Exposa que a cada etapa tenim una zona erògena diferent; es a dir, la zona de màxim plaer, en cada etapa va variant. Les etapes psicosexuals són:

·          Fase oral: (0 - 2 anys) Es produeixen el principi de plaer i la millor manifestació és a partir del menjar, aliment etc. És a dir, la zona erògena d’aquesta fase és la boca amb els seus llavis, llengua,...

·         Fase anal: (2-3 anys) Control d’esfínters i obté el plaer a partir d’aquí.

·          Fase fàl·lica: (3-6 anys) Descobreixen els seus genitals, i el plaer s’obté a partir d’aquí, descobreixen que no són iguals els dels nens que els de les nenes. El qual apareix el complexa d’edip i el de electre. Aquesta etapa es superada un cop el nen capta que hi ha un tercer en la vida de la seva mare.

·          Fase de latència: (6 -12 anys.) Arriba  a les parts de maduresa sexual  fisiològica.

·         Fase perinatal: (a partir dels 12 anys) sofisticació sexual si es supera tot bé.

Anna Freud

Anna Freud fou la filla petita del gran creador de la psicoanàlisi. Va néixer l’any 1895 i des dels 14 anys ja presenciava debats de la societat psicoanalítica ja encaminant la seva vida en la direcció que el seu pare havia fet: en la psicoanàlisis.

Als 19 anys es va graduar com a mestre de primaria, i més tard, l’estudi de la psique infantil va permetre-li ingressar definitivament en el món de la psicologia. Juntament amb Helen Deutsch va fundar l’institud psicoanalític de Viena. Després de diversos estudis i d’haver estat nombrada vicepresidenta de la societat de psicoanàlisi, va escriure el jo i els mecanismes de defensa, on estudià la repressió com a procés inconscient. Va fundar junt amb Dorothy una llar per a nens als que la guerra havia separat dels seus pares (1941) i va inaugurar una clínica de psicoanàlisi infantil.

Anna Freud, va morir l’any 1982 als 87 anys a Londres.

A. Freud va seguir amb la teoria del seu pare. Com anteriorment hem vist en la teoria de la personalitat de Sigmunt Freud (Id, Ego, Super-ego) ja ens parlava dels mecanismes de defensa, els quals són desenvolupats per l’Ego per tal de conservar l’equilibri psicològic. Aquests, tenen la funció de fer que tot allò de l’inconscient no aflori de forma incontrolada al conscient.

Un dels objectius que Anna Freud buscava en el seu llibre “el jo i els mecanismes de defensa” era establir una cronologia d’aparició d’aquests mecanismes.

Per a A. Freud, la defensa és la protecció de l’Ego contra les exigències instintives. Ella va proposar tot un llistat de mecanismes de defensa:

Repressió: és una forma extrema de negació, que consisteix en que la persona suprimeix un fet de la seva consciencia enviant-lo a l’inconscient, això ho fa perquè aquest fet li produeix mal estar. Aquest fet encara es pot recordar, però quan surt ho fa a través de somnis o de manera distorsionada.

Negació: És negar-se a admetre que existeix un problema o que ha tingut lloc un esdeveniment. Per exemple els nens reaccionen a la pèrdua d’una mascota fent veure que encara es viu. Així permet no adonar-se’n compte del que ha passat.

Projecció: és una distorsió de la realitat que consta en atribuir els pensaments o actes indesitjables propis a una altre persona, evitant així sentir-se malament ell.

Racionalització: és quan algú tracta de convèncer-se a un mateix donant-se explicacions a ells mateixos i als altres de tal forma que els sentiments inacceptables puguin justificar-se amb uns arguments. En el cas anterior  seria algú que justifica la seva conducta contra els transsexuals amb arguments, i un altre exemple seria quan no has pogut satisfer un desig, intentar convèncer-se i convèncer als altres de que realment no el desitjaves.

Intel·lectualització: aquest mecanisme consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.

Formació reactiva: una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

Regressió: és quan una persona s’enfronta a un conflicte retrocedint en el temps i tornant a èpoques més satisfactòries on es sentia més protegit i adoptant un comportament més immadur.

Desplaçament i sublimació: El desplaçament és una tècnica defensiva que el que fa és substituir la causa del problema per una altra cosa que no està prohibit o que no causa pertorbacions i així s’evita l’angoixa. La sublimació és un tipus de desplaçament gràcies al qual l’energia que prové de l’ansietat i dels impulsos inacceptables es desvien cap a objectius acceptats per la societat.

Identificació: És el provés de incorporar-se a un mateix els valors, les actituds i les creences de una altre persona més poderosa, que consideres que és un model a seguir en tots els àmbits. Si aquest grau d’imitació arriba a ser total s’anomena introjecció.

Fantasia: És una actitud que consisteix en imaginar-te una cosa que vols fer però que en la vida real no pots dur a terme.

Compensació: És que quan en algun aspecte de la teva vida que era molt important per tu, no has triomfat, mires de sobresortir en un altre aspecte diferent, o aparentes haver arribat més enllà.

Reparació: és un procés d’autocrítica constructiva que ensenya revisant la conducta passada, per corregir o modificar la conducta futura.

Pràctica: sublimant els 7 pecats capitals.

La pràctica a realitzar aquesta vegada, era trobar una sortida constructiva i una destructiva a cada un dels set pecats capitals i també fer-ho amb cada una de les experiències humanes. Aquesta pràctica la vaig realitzar juntament amb l’Alexandra Chacón i la Laura Cortés.

Reflexions.

Amb la pràctica realitzada podem observar que no ens passem ni una sola setmana sense donar pas a algun d’aquests mecanismes de defensa. Podem veure que cada persona és el domador de les seves emocions, és qui decideix agafar-se les coses d’una manera o altra tot i que sovint suposa una gran dificultat saber extreure’n la millor part de les coses. Cal dir que aquella persona que és capaç  de treure tot allò bo de les coses (per molt dolentes que siguin) serà capaç de sortir-se’n més aviat dels mals tràngols, serà capaç d’afrontar la vida altre cop encara que hagi “caigut” mil vegades, i aprendrà dels errors on ha estat sotmès. Què passaria, però si aquests mecanismes no existissin? Si no tinguéssim cap manera de fugir de certs problemes com ens permeten aquests mecanismes de defensa, entraríem en un estat d’angoixa i probablement moltes persones entrarien en depressions ja que no tindrien cap forma de fugir de les seves debilitats. Com hem dit, molt sovint apareixen aquests mecanismes en tots nosaltres, i si això succeeix és perquè els necessitem per a presentar un equilibri.  Tot i que fins ara els he defensat i he esmentat que crec que són indispensables per a nosaltres, cal dir que són bons mentre en fem un bon us.

Moltes vegades, entrem en un món irreal, en un món que ens fem nosaltres on no hi ha cap problema, on tots els problemes desapareixen; en un món de fades. Aquest món imaginari, fa que no toquem de peus a terra, que fugim de tots els problemes, i creant aquest món, inconscientment estem abusant dels mecanismes de defensa. Quins problemes ens pot aportar viure en aquest món de fades? Que la gent ens tracti com a uns beneits, que perdem feines pel passotisme que tenim, que no arribem als objectius que realment volíem arribar en un moment ja que com que creiem que estan massa enllà del nostre abast busquem un objectiu molt més assequible,...

És increïble com hem pogut extreure’n de tots els pecats capitals i de la tristesa, culpabilitat, vergonya i humiliació alguna part bona. Tan de bo ho féssim amb tot! Perquè... si ens hem d’afrontar als problemes, si ens hem de resoldre, per què no fer-ho de la millor manera possible i extreure’n la millor part?!

Distorcions cognitives

Fins ara, hem pogut veure dos corrents psicològics molt importants en el seu moment, i ara ens mirarem les coses amb unes altres ulleres, amb les del conductisme.

El conductisme, és una doctrina segons la qual l'estudi de la conducta ha de circumscriure's a l'estudi de les dades objectivament observables i mesurables del comportament, excloent-ne la descripció del contingut de la consciència i prescindint de la introspecció.

El creador del conductisme va ser J.B. Watson. Aquest entenia la conducta com un conjunt de respostes originades per estímuls procedents de l’exterior; les persones captem aquests estímuls i aprenem. El conductisme va sorgir als inicis del segle XX com a reacció de l’enfrontament amb l’introspeccionisme. El construccionisme de Watson va ser molt radical i més endavant diversos autors com Hull, Skinner, Tolman i Guthrie van continuar amb les teories bàsiques de Watson i del conductisme però van aplicar alguns canvis que no suposaven el radicalisme de Watson.

Al fundador del conductisme no li agradava gens el concepte de que la psicologia es una ciència que estudia els estats de consciència ja que aquests estats costaven molt de definir. La ciència que ell volia explicar era una ciència basada amb una conducta observable. El que estudiava era ven senzill i ho podem reduir amb un esquema molt simple:

Però el conductisme tenia una faceta de la conducta humana que s’havia de saber abans; es a dir: anticipar-se i aquest fet no oferia cap eina; per això a mitjans del segle XX va aparèixer un nou corrent que acabaria de complementar al conductisme; aquest corrent es va anomenar la psicologia cognitiva. I amb aquesta apareix un nou esquema on comprèn ja com reacciona un ésser davant d’un estímul i quina resposta transmet davant d’aquest. Pot ser que aparèixi una reacció i una proacció. La primera l’organisme no la tria i en el segon cas sí.

Per tant, l’esquema d’aquesta segona psicologia seria:

La teràpia conductual cognitiva

característiques

La teràpia conductual cognitiva es una de les teràpies més comunes dins la psicologia clínica ja que es centra en ajudar al pacient, a identificar els seus pensaments de manera que ell sigui conscient de com aquests influeixen de manera directe en els seus sentiments i emocions. (depenent de com aprenem a interpretar les diferents situacions, ens podem sentir millor o pitjor, actuen després d’una forma productiva o  bloquejar-nos per aquests pensaments.

Qui utilitza aquestes teràpies diuen que a partir d’unes pautes concretes, tothom pot ser capaç d’aprendre a detectar i canviar el seu estat d’ànim amb l’objectiu de sentir-se millor.

La terapia cognitiva- conductual, a diferencia de les teràpies psicodinàmiques, que es centren en els pensaments inconscients s’aboca a modificar comportaments i pensaments. Està orientada al present, s’investiga el funcionament de com s’actua i no es mira cap al passat, tot i que evidentment és fa una historia clínica. Aquestes teràpies es basen en “què s’ha de fer per canviar” que no pas en el “perquè” s’ha de canviar.

El model Aconteixament - Belief (creènsa) - Conseqüència emocional)

Aquesta teràpia intenten solucionar els problemes d’una persona des de dos punts de vista: El que pensa (cognitiu) la persona i el que fa (conductual) aquesta.

Segons aquest model, el pensament, l’emoció i la conducta són tres aspectes psicològics molt relacionats. Es basa en que el pensament és el que domina les nostres emocions i en que els individus construïm el nostre propi món i les creences com també diu que al llarg de la vida les persones anem configurant el sistema de creences que la persona elabora en relació al seu entorn. Aquestes creences que anem elaborant gràcies a l’entorn les anomenem distorsions cognitives.

Objectiu

L’objectiu de la teràpia cognitiva és aprendre a reconèixer i canviar els patrons cognitius que produeixen aquestes idees i conductes desadaptades. Aquesta teràpia no pretén que visquem en un món sense emocions

Les distorsions cognitives. (pràctica)

Les distorsions cognitives són esquemes equivocats d’interpretar els fets que generen múltiples conseqüències negatives com ara alteracions emocionals fruit de la creença perjudicial en els pensaments negatius, conflictes en les relacions amb els altres a partir de les interpretacions errònies que és generen i en la forma de veure la vida, que pot esdevenir simplista o negativa.

Hi ha diverses distorsions cognitives:                    

Generalització excessiva	Prenc casos aïllat i generalitzo la seva validesa a tota la resta	1-. Tots els polítics són uns farsants 2-. Els estudiants d’informàtica són molt diferents als altres estudiants
Abstracció selectiva	Enfoco exclusivament certs aspectes, usualment negatius, d’un esdeveniment o una persona i excloc la resta de característiques.	1-. No tornaré mai més a aquell restaurant ja que tenen un quadre molt lleig 2-. Nota de l’examen un 9: l’examen no m’ha anat bé perquè he fallat una pregunta
Polarització o pensament tot o res	Interpreto els esdeveniments i les persones en termes absoluts –sempre, mai, tothom, ningú,...).	1-. Sempre tinc mala sort 2-. Ningú, mai, podrà suplir el lloc de la meva ex- dona, mai més seré feliç amb cap altre
Desqualificació d’allò positiu	Desestimo experiències positives per raons arbitràries.	1-. He fet 30 punts en el partit; els he fet ja que l’equip contrari era molt dolent 2-. Una noia m’ha somrigut a una discoteca: ho ha fet perquè m’ha confós amb una altre persona
Lectura del pensament	Pressuposo les intencions dels altres.	1-. Segur que pensa que no sóc prou atrevit. 2-. A tu el que et passa és que tens por a enfrontar-te a la teva mare.
Endevinar el futur	Predic o profetitzo el resultat d’esdeveniments abans que es donin.	1-. Em compro un cotxe nou perquè segur que trobaré una nova feina. 2-. No surto al carrer perquè em passarà alguna desgràcia
Magnificació i minimització	Sobreestimo o subestimo esdeveniments o persones.	1-. He aprovat un examen, segur que els aprovo tots. 2-. Se m’ha mort un fill, però encara en tinc tres més.
Raonament emocional	Formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals.	1-. M’ha semblat una estúpida, per tan l’evitaré. 2-. Avui estic trista, per tan avui no vull veure a ningú.
Etiquetar erròniament	Assigno un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva. L’etiqueta acostuma a ser absoluta, inalterable i amb connotacions de prejudici.	1-. Ha plorat quan l’han deixat a la guarderia, és una malcriada. 2-. El meu xicot avui no m’ha trucat; passa de tot.
Autoinculpació	Em faig responsable i culpable de qüestions diverses, sense ser-ne.	1-. Si jo hagués conduit el cotxe, no haguéssim tingut l’accident 2-. Si no hagués apagat el mòbil, hagués pogut estar al seu costat quan més em necessitava
Personalització	Assumeixo que jo mateix o d’altres han causat determinades coses directament.	1-. Com que jugàvem de petits a bàsquet, ell ha arribat a ser una gran estrella en l’esport. 2-. Com que no he anat a la discoteca, estava buida (no hi havia ningú)
Imperatiu categòric	M’imposo a mi mateix que hauria d’haver fet quelcom o que ho he de fer, o que no ho hauria d’haver fet	1-. Tinc l’obligació de quedar amb el meu xicot a les set de cada dia. 2-. No puc veure més de dos copes en una nit.

Fent aquesta pràctica, he pogut veure que constantment les persones tenim pensaments així de distorsionats, moltes vegades fem prejudicis de les persones, ens auto imposem coses i ens fem responsables de diverses fets que no ho som. Crec que aquest tipus de pensaments que moltes vegades surten amb paraules són inevitables en una persona ja que el fet de reflexionar i donar voltes en alguns temes, surten algun pensament d’aquests que anteriorment hem treballat.  Aquests tipus de pensaments moltes vegades aporten a conflictes amb la parella, amb amics, amb la família i amb la gent que t’envolta ja que s’han fet unes idees prèvies a algun fet i moltes vegades no són el que tu ja havies dit i/o pensat. A vegades, en comptes de deixar-nos portar per impulsos, hauríem de racionalitzar una mica més per tal d’escollir l’idea més adient i madura ja que si es fa així molts dels problemes que sorgeixen no apareixerien.

Els nostres pensaments repercuteixen molt en la manera de viure, en com ens agafem les coses, en els nostres fets, i també en els nostres sentiments, ja que per molt difícil que sigui, si canviem la nostra manera de veure les coses, els nostres sentiments i emocions probablement també canviaran i amb això la nostra manera de viure el dia a dia. Si ens ofusquem i pensem en que no podrem, en que sortirem de casa i ens passarà una desgràcia, en que tot el món ens va en contra, en que no caiem bé a ningú, el dia a dia serà una desgràcia, no l’haurem viscut tal com ens mereixem, l’haurem malgastat i serà un dia més. Així consecutivament,  i els dies es convertiran en fracassos, en decepcions, en tristesa i foscos. Aquests pensaments negatius i la forma de mirar la vida d’aquesta manera pot arribar a portar depressions, atacs d’angoixa, d’histèria entre altres. En canvi, si ens mirem la vida d’una manera més optimista, veient que el dia a dia es un regal, que ens passen moltes oportunitats per davant, tot serà més fàcil i  aprofitarem tot allò que podem. També se’ns presentaran noves ocasions, se’ns obriran noves portes, que després decidirem què fer amb elles, però tindrem l’oportunitat de gaudir d’aquestes portes independentment del que fem després.

Crec que arribar en aquest punt és molt difícil però penso que tothom qui s’ho proposi pot arribar en aquí, pot fer que la seva vida sigui millor, i no hi ha límit de millora.

“No són els fets, sinó el que pensem dels fets, el que ens pertorba”

Per a més informació__________________________________________________________       

http://www.youtube.com/watch?v=CC-EOz0rB5o