Fora les fòbies! (La dessensibilització sistemàtica)

Quan parlem de la dessensibilització sistemàtica hi ha un concepte clau que és qui mou i qui fa que s’hagi de produir aquesta. Aquest concepte és la fòbia, ja que tota persona que la pateix, si vol lliurar-se d’ella ha de passar per una teràpia i una d’aquestes és la ja esmentada. Quan parlem de fòbia segons Mary Cover Jones parlem d’una  aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic, a persones, objectes, situacions o actes. 

Cal tenir en compte que per poder dur a terme la dessensibilització sistemàtica s’ha de creure que, de la mateixa manera que podem generar fòbies, les podem eliminar.

La dessensibilització sistemàtica consisteix en un mètode psicoterapèutic conductista en el qual es busca reduir d’una manera gradual el vincle entre ESTÍMUL- RESPOSTA. Quan parlem d’estímul ens referim, per exemple a una abella i la resposta seria la por que manifesta una persona en veure-la, sentir-ne parla, etc. Per desfer aquest vincle s’ha d’anar presentant poc a poc l’estímul i fer que la persona es relaxi.

 La realització d’aquesta tècnica, va molt lligada al contracondicionament que aquest consisteix en substituir la relació del estímul- resposta per un altre. És a dir: si una persona té fòbia a una abella, la relació estímul- resposta seria: abella- pànic, per tant, el mètode es basa en que la relació passi a ser abella - animal amigable.

Cal tenir en compte que la dessensibilització sistemàtica es basa en dos principis fonamentals i essencials: una emoció pot contrarestar una altre emoció i el segon principi és que és possible habituar-se a les situacions amenaçadores.

Un cop ja hem après els conceptes claus de la dessensibilització sistemàtica, podem iniciar la pràctica.

El professor Ernest Luz ens va proposar dos casos on juntament amb el meu grup podíem practicar una dessensibilització sistemàtica. El meu grup consta de tres persones: l’Anna Fusté, la Laura Albó i jo, la Laia Fauria.

Cas 1: Nen que té fòbia als autobusos i es nega a pujar-hi:

Es tracta d’un nen de set anys que mentre mirava la televisió a casa la seva àvia va veure una notícia d’un tràgic accident d’autobús. Semblava que no li havia donat massa importància, però un dia el pare del nen està malalt i la única manera que tenen l’àvia i el nen d’anar a veure’l és agafant l’autobús. Llavors la família s’adona que el nen té pànic als autobusos i es nega a pujar-hi.

Cas 2: Nena que després que una abella la piqui no vol sortir al pati de l’escola:

Es tracta d’una nena de vuit anys que un dia estava al pati i una abella la va picar. A partir d’aquell dia es nega a sortir al pati (on hi ha abelles). Per més que la professora aconsegueixi fer-la sortir al patí ella va de seguida a la classe i es nega a sortir al pati.

Vam decidir escollir el segon cas ja que de seguida se’ns van ocórrer formes de poder ajudar a aquesta nena. Vam instaurar 10 passos per a dur a terme aquesta dessensibilització sistemàtica:

·         Primerament s’hauria de parlar amb els seus pares, explicar-los el problema de la seva filla i per a donar-los la possibilitat d’aportar solucions a les pors de l’infant. Advertir-los de que reaccionar d’una manera adversa davant les abelles no és la solució ja que això només potencia una por més extrema de les abelles a la seva filla.

·         En segon lloc, s’hauria d’iniciar el tema dels insectes a classe aprofundint més en el tema de les abelles (com s’organitzen, com es defensen, què menjen, com viuen,...)

·         Tercerament , es faria una activitat teatral on hi participarien diversos alumnes representant la vida de les abelles al rusc; la nena hauria de ser una de les protagonistes.

·         En quart lloc, es passaria un video on hi apareguin abelles, preferentment de dibuixos animats (com per exemple: l’abella Maya).

·         En cinquè lloc, durant l’hora del pati es faria una activitat que consistiria en comptar el nombre d’abelles que veuen en aquest espai. Aquesta activitat es realitzaria en una aula on a través de les finestres es pogués veure tot el pati. Amb aquest pas, la nena veuria que realment no hi ha moltes abelles en el pati del col·legi.

·         En sisè lloc, es faria un joc per ensenyar als nens què cal fer davant d’una picada d’abella

·         El setè pas consistiria en mostrar un video on hi apareixen abelles reals i on se les sentís brunzir. Parlar-los als nens que possiblement es farà una excursió on s’anirà a veure un lloc basant semblant al del video.

·         En vuitè lloc, es construiria un terrari a la classe on s’hi tindrien abelles durant uns quants dies on els nens observarien la seva vida, com volen, com són, què mengen i seguidament fer-los-hi fer un treball sobre les seves observacions.

·         El penúltim pas constaria en fer sortir la nena al pati; primer en companyia del seu professor i llavors amb alguns companys de classe.

·         Un cop superats aquests passos, tota la classe aniria d’excursió en un centre d’apicultura.

Amb aquesta 10 passos el que s’intenta aconseguir és que la nena deixi de tenir por a les abelles i les vegi com a un altre animal qualsevol.

Amb el primer pas, volem que la família se n’adoni que la seva filla té un problema que no la deixa viure amb tranquil·litat. Volem sabem què en pensen ells, quina posició tenen davant d’un atac d’histèria de la nena davant de les abelles, com reaccionen. També els hi donem l’oportunitat d’aportar solucions.

Mica en mica, durant els passos 2, 3, i 4 s’intentaria que la nena s’introduís una mica més en el mon dels insectes i que li desapareixes la seva imatge de les abelles com a un animal dolent.

Durant els tres passos següents, el que s’intenta és que la nena se n’adoni que les abelles no són un animal molt perillós, que no n’hi ha tantes com és pensa en el pati, que si mai n’hi pica alguna la solució és molt senzilla.

Els darrers passos són essencials ja que és quan la nena s’introdueix realment en el món de les abelles, quan se li presenten abelles a davant seu, quan és capaç de trobar-se envoltada de diferents insectes que anteriorment els hi tenia pànic.

Reflexió de la pràctica.

La paraula fòbia és una paraula bastant utilitzada en el nostre llenguatge, que tothom creu que en sap el seu significat, que la podem utilitzar quan nosaltres volem i sense tenir-ne cura però realment és així?

Crec que la societat d’avui dia utilitzem aquesta paraula sense saber realment de què estem parlant, s’usa de manera descuidada, i és que quan parlem d’aquest concepte, no tan sols parlem de sentir fàstic, por i angunia a un objecte, a una situació, a un ésser o a un objecte, sinó que és quelcom que no et deixa portar una vida normal, que pot arribar a quelcom patològic.

Fent referència a aquesta tècnica, crec que és una pràctica bastant relativa, ja que depenent del grau de fòbia que tingui l’individu s’hauran d’aplicar uns passos o uns altres i diferents quantitats també d’aquests. Per tant, no es una tècnica molt objectiva, sinó que s’ha d’estudiar a priori el grau de la fòbia, com és aquella persona, si està disposada a resoldre el seu problema d’aquesta forma,...

Finalment, una altre qüestió que m’he plantejat ha estat el fet de què s’ha de fer quan un pacient decideix negar-se en un dels passos. És a dir, si ho apliquem en el nostre cas de la nena que li fan por les abelles, què s’hauria de fer si aquesta es nega a fer una obra de teatre on ella representa a una abella? Se l’ha de renyar? De deixar-li passar? Què s’ha de fer?

Per aprofundir una mica més...

Tot pensant en la pràctica, vaig recordar que fa uns anys al canal de “Telecinco” emetien un programa on posaven en pràctica aquesta tècnica de la dessensibilització sistemàtica. Aquest programa s’anomena “la caja”.

Seguidament ofereixo tres enllaços que van un seguit de l’altre on es pot visionar un capítol d’aquest programa, l’únic que he trobat complert en la web.

http://www.youtube.com/watch?v=oZynCwvmq2g&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=f2To1MqFIxk&NR=1

http://www.youtube.com/watch?v=mjplehTxsyg&feature=related

pràctica 1: introspecció

Els deu minuts d’introspecció comencen, i, com sempre que s’inicia alguna cosa que no he practicat mai intencionadament, primer observo als del meu voltant tot escoltant el silenci de l’aula. Tothom està amb els ulls tancats i les cares serioses; decideixo tancar-los jo per tal de concentrar-me ja amb el que el professor ens ha demanat: deixar la ment en blanc i deixar que els nostres pensaments flueixin sense que nosaltres els dominem, però me n’adono que és quelcom impossible per a mi fer això ja que durant una bona estona estic pensant en què pensar, però en un moment, en comptes d’envair-me aquest pensament, al meu cap n’apareixen d’altres, m’apareix tot allò que m’amoïna, aquell pensament que sempre em fa dubtar de les coses de si el que faig està bé o no, aquell que fa que estones del dia m’entri un estat de confusió i de mal estar. Intento pensar en una altre cosa, però és impossible ja el pensament principal envaeix al que jo vull introduir. Sense forçar res, el meu cap comença a rumiar com pujaré a Sant Hilari i quan podré preparar l’entrenament de l’equip de nenes que entreno, de sobte, al meu cap hi apareix la imatge de les jugadores de bàsquet i sobretot d’aquelles que els hi costa més. Rumio com puc enfocar l’entrenament perquè les jugadores més fluixes s’esforcin i les més fortes no s’avorreixin i també treballin. M’apareixen alguns exercicis que puc dur a terme durant l’hora i mitja d’entrenament quan el professor ens diu que els 10 minuts ja han passat.

CONCLUSIÓ:

És molt difícil deixar la ment en blanc; per fer-ho sa de tenir un autocontrol molt gran de tu mateix, i això és una pràctica que requereix molt de temps, però crec que és molt bo poder fer aquesta observació de la nostre ment ja que ens coneixem una mica més a nosaltres mateixos. Per al nostre cap, durant el dia ens apareixen mils de pensaments i d’idees, però mai ens parem a pensar en ells, senzillament tal com han vingut desapareixen i no fem una auto observació de com ens ha afectat aquell pensament en nosaltres, si ens ha fet sentir un moment de tensió, d’excitació, de patiment o d’alegria. Si moltes vegades auto observéssim tot allò que ens passa pel cap, sabríem cada vegada més sobre nosaltres.

Aquesta pràctica m’ha fet adonar de dues coses que crec que són rellevants:

La primera és que nosaltres en fem del temps el que volem; és a dir: quan nosaltres estem pendents del temps, de quanta estona falta, de quanta estona portem,... els minuts ens passen molt més lents, en canvi, quan nosaltres no ens fixem amb aquest, els minuts passen més ràpid, sobretot si l’activitat que estem realitzant en aquell moment ens motiva.

La segona qüestió rellevant que m’ha fet pensar molt ha estat en com la nostre ment, sovint, ens porta els pensaments més foscos, aquells que ens amoïnen, aquells que fan que nosaltres podem canviar d’estat de seguida i aquest és converteixi en tristesa, angoixa. Aquests pensaments dolents, vulguem o no, sempre els trobem dins nostre, en canvi tots aquells moments bons no apareixen en tanta freqüència en nosaltres, no els solem recordar o imaginar tant sovint com els dolents. Això vol dir que la nostre ment, sigui el que sigui, és un element que reté i expulsa més fàcilment a tot allò que ens altera negativament a nosaltres? És una pregunta que se m’ha originat tot portant en pràctica aquest treball, i que m’agradaria respondre, però crec que encara no tinc prou eines per arribar a una conclusió ferma de la qüestió.

Finalment, al realitzar aquesta pràctica, he intentat fer aquesta auto observació en mi, i des que l’Ernest ens va posar la pràctica a avui, de tant en tant, també realitzava la mateixa pràctica però per mi mateixa, de la qual forma, he pogut arribar a veure que la nostre ment és controlable fins a un cert punt i que aquesta és extraordinàriament complexa ja que pot fer de nosaltres tot el que vol i ens permet a nosaltres imaginar, recordar, patir, alegrar-nos, en conclusió: permet i és l’eina principal que ens fa passar d’un estat a un altre.