Els deu minuts d’introspecció comencen, i, com sempre que s’inicia alguna cosa que no he practicat mai intencionadament, primer observo als del meu voltant tot escoltant el silenci de l’aula. Tothom està amb els ulls tancats i les cares serioses; decideixo tancar-los jo per tal de concentrar-me ja amb el que el professor ens ha demanat: deixar la ment en blanc i deixar que els nostres pensaments flueixin sense que nosaltres els dominem, però me n’adono que és quelcom impossible per a mi fer això ja que durant una bona estona estic pensant en què pensar, però en un moment, en comptes d’envair-me aquest pensament, al meu cap n’apareixen d’altres, m’apareix tot allò que m’amoïna, aquell pensament que sempre em fa dubtar de les coses de si el que faig està bé o no, aquell que fa que estones del dia m’entri un estat de confusió i de mal estar. Intento pensar en una altre cosa, però és impossible ja el pensament principal envaeix al que jo vull introduir. Sense forçar res, el meu cap comença a rumiar com pujaré a Sant Hilari i quan podré preparar l’entrenament de l’equip de nenes que entreno, de sobte, al meu cap hi apareix la imatge de les jugadores de bàsquet i sobretot d’aquelles que els hi costa més. Rumio com puc enfocar l’entrenament perquè les jugadores més fluixes s’esforcin i les més fortes no s’avorreixin i també treballin. M’apareixen alguns exercicis que puc dur a terme durant l’hora i mitja d’entrenament quan el professor ens diu que els 10 minuts ja han passat.
CONCLUSIÓ:
És molt difícil deixar la ment en blanc; per fer-ho sa de tenir un autocontrol molt gran de tu mateix, i això és una pràctica que requereix molt de temps, però crec que és molt bo poder fer aquesta observació de la nostre ment ja que ens coneixem una mica més a nosaltres mateixos. Per al nostre cap, durant el dia ens apareixen mils de pensaments i d’idees, però mai ens parem a pensar en ells, senzillament tal com han vingut desapareixen i no fem una auto observació de com ens ha afectat aquell pensament en nosaltres, si ens ha fet sentir un moment de tensió, d’excitació, de patiment o d’alegria. Si moltes vegades auto observéssim tot allò que ens passa pel cap, sabríem cada vegada més sobre nosaltres.Aquesta pràctica m’ha fet adonar de dues coses que crec que són rellevants:
La primera és que nosaltres en fem del temps el que volem; és a dir: quan nosaltres estem pendents del temps, de quanta estona falta, de quanta estona portem,... els minuts ens passen molt més lents, en canvi, quan nosaltres no ens fixem amb aquest, els minuts passen més ràpid, sobretot si l’activitat que estem realitzant en aquell moment ens motiva.
La segona qüestió rellevant que m’ha fet pensar molt ha estat en com la nostre ment, sovint, ens porta els pensaments més foscos, aquells que ens amoïnen, aquells que fan que nosaltres podem canviar d’estat de seguida i aquest és converteixi en tristesa, angoixa. Aquests pensaments dolents, vulguem o no, sempre els trobem dins nostre, en canvi tots aquells moments bons no apareixen en tanta freqüència en nosaltres, no els solem recordar o imaginar tant sovint com els dolents. Això vol dir que la nostre ment, sigui el que sigui, és un element que reté i expulsa més fàcilment a tot allò que ens altera negativament a nosaltres? És una pregunta que se m’ha originat tot portant en pràctica aquest treball, i que m’agradaria respondre, però crec que encara no tinc prou eines per arribar a una conclusió ferma de la qüestió.
Finalment, al realitzar aquesta pràctica, he intentat fer aquesta auto observació en mi, i des que l’Ernest ens va posar la pràctica a avui, de tant en tant, també realitzava la mateixa pràctica però per mi mateixa, de la qual forma, he pogut arribar a veure que la nostre ment és controlable fins a un cert punt i que aquesta és extraordinàriament complexa ja que pot fer de nosaltres tot el que vol i ens permet a nosaltres imaginar, recordar, patir, alegrar-nos, en conclusió: permet i és l’eina principal que ens fa passar d’un estat a un altre.
