MECANISMES DE DEFENSA.
La psicoanàlisis
Per parlar dels mecanismes de defensa, cal que abans ens situem dins de la teoria de la psicoanàlisis creada per S. Freud.
La psicoanàlisis es la teoria de Freud presenta tres àmbits de coneixement indispensables: la investigació, el tractament terapèutic i el conjunt de les teories psicològiques i psicopatològiques derivades dels dos primers àmbits.
El mètode d’investigació consisteix en descobrir el significat inconscient de les paraules, fets, imatges mentals, somnis, fantasies,... d’alguna persona.
El mètode terapèutic està basat en les associacions lliures de cada pacient, i es caracteritza per la interpretació controlada de la resistència del pacient, de la transferència amb el terapeuta i del desig.
El mètode de sistematització de les dades l’aporten la investigació i el tractament.
Segons S. Freud, la investigació dels processos mentals es inaccessible de qualsevol altra manera que no sigui amb la lliure associació. La psicoanàlisis es refereix a la tasca mediant la qual es revela a la consciència del pacient tot allò que estava en el seu inconscient, totes les seves repressions o parts de elles.
S.Freud
Tot seguit, anem a veure quins eren els principis del creador de la psicoanàlisis, però abans adjunto un enllaç on es pot apreciar la seva vida: http://www.biografiasyvidas.com/monografia/freud/
La vida de S. Freud es divideix en dos etapes. En la primera, ell era considerat un metge científic especialitzat en neurones, neurotransmissors,... va decidir estudiar sobre malalties que no tenien cap mena d’explicació com la histèria ja que els pacients tenien símptomes físics creats per traumes psicològics. En aquells temps, des del punt de vista de la medicina no es podia acceptar ni entendre que un problema com era una indiscapacitat de la mobilitat d’alguna extremitat, no esdevingués d’un problema físic; per això es creia que fingien.
Freud, però va decidir estudiar més a fons en aquesta malaltia. A ajuntar-se amb Charcot durant un temps ja que aquest estudiava aquesta malaltia i utilitzava una tècnica no molt normal: la hipnosi. Quan les pacients histèriques estaven sotmeses a la hipnosi deixaven de tenir el símptomes de la paràlisis, però quan tornaven en sí, no recordaven res i presentaven els mateixos danys que abans.
D’aquí Freud va extreure’n una idea que el representa molt. Se n’adona que pot ser que hi hagin dos estats de consciència: l’inconscient i el conscient.
El terme inconscient és el més popular de la psicoanàlisi. Freud denomina aquest terme com que qualsevol representació o element psíquic pot estar present en la nostra consciència i després desaparèixer, però pot tornar a reaparèixer a través del record, no com una altra conseqüència de la representació sensorial. Això per a Freud equivalia que aquesta representació que les persones havien fet, era una dimensió de l’inconscient.
Amb tot això, Freud proposa una primera idea on diu que dins de tota persona hi ha dos parts: la conscient, on ens adonem de tot el que passa, i la part inconscient, on no ens n’adonem de res. Freud diu que la part inconscient es molt més gran que la part inconscient i ho compara amb un iceberg, on el conscient es la part que sobresurt de l’aigua i l’inconscient tot allò que queda amagat a sota. Diu que a vegades, la part inconscient surt en la conscient de manera emmascarada.
Com podem observar, en la part concient, aquella que sobresurt de l’aigua i aquella part més petita hi trobem els pensaments i les percepcions, i en aquests no hi podem trobar gaires respostes dels nostres actes. En el segon nivell, anomenat preconscient, hi trobem la memòria i el coneixament emmagatzemat durant la nostre vida. En aquest nivell, hi ha representacions que no els trobem en la consciència però que poden esdevenir concients. Per exemple les normes que hem anat adquirin en la nostra vida. Ja no se’ns acut pintar les parets del carrer ja que anteriorment hem adquirit uns valors que ens diuen que no ho hem de fer aixo. Finalment, l’última part, que és la que més extensió presenta es formada per les pors, la violència, desitjos, per les experiències vergonyoses,... Aquest nivell mai arriba a la consciència. Només s’obra el pas a la consciència a través d’associacions com ara els somnis, els actes fallits, els lapsus i altres símptomes. Aquest inconscient necessita aflorar en aquesta entitat, ja que sinó podria desaquilibrar-los. Segons Freud els mecanismes de defensa són creacions que crea una part de nosatres que ens protegeixen i prseserven en el nostre equilibri psíquic. |
Freud, també estructura la nostra personalitat tot seguin un esquema semblant a l’anterior i en fa una teoria basada en aquesta personalitat de cadascú la qual conté tres etapes diferents on quan les tres entitats interactuen, s’efectua el comportament:
· ID (l’allò): la part innata, la més autèntica i primitiva. Durant els dos primers anys de vida només és aquesta entitat la que resideix en l’organisme. Té molt a veure amb la satisfacció dels desitjos, amb el principi de plaer.
· EGO (el jo) Es l’encarregat de controlar els impulsos de l’allò. És fruit de la interacció amb els altres, la persona s’adona que la realitat imposa restriccions. (Principi de realitat)
· SUPER-EGO (el súper jo): té en compte els altres. És la veu de la consciència, el sentit de la culpa.
Freud, va exposar que la causa que havia provocat la malaltia mental de les seves pacients era de naturalesa sexual. Creix que s’havia produït una repressió sexual i això havia provocat aquest trauma psicològic que esdevenia físic.
És en aquesta teoria quan la paraula libido pren sentit, ja que Freud denomina aquest com a energies provocades per impulsos sexuals que tenen el seu origen en una necessitat biològica, aquest impuls s’havia d’alliberar per la mateixa via en què havia arribat. Si no es podia satisfer, buscava sortides anteriors i provocava a la persona grans tensions i angoixes.
Finalment, l’última teoria de Freud molt lligada al tema del libido, l’autor decideix fer una teoria de la personalitat en el desenvolupament psicosexual. Segons ell, la personalitat es desenvolupa en una seqüència de cinc etapes i aquestes comencen en la infància. Exposa que a cada etapa tenim una zona erògena diferent; es a dir, la zona de màxim plaer, en cada etapa va variant. Les etapes psicosexuals són:
· Fase oral: (0 - 2 anys) Es produeixen el principi de plaer i la millor manifestació és a partir del menjar, aliment etc. És a dir, la zona erògena d’aquesta fase és la boca amb els seus llavis, llengua,...
· Fase anal: (2-3 anys) Control d’esfínters i obté el plaer a partir d’aquí.
· Fase fàl·lica: (3-6 anys) Descobreixen els seus genitals, i el plaer s’obté a partir d’aquí, descobreixen que no són iguals els dels nens que els de les nenes. El qual apareix el complexa d’edip i el de electre. Aquesta etapa es superada un cop el nen capta que hi ha un tercer en la vida de la seva mare.
· Fase de latència: (6 -12 anys.) Arriba a les parts de maduresa sexual fisiològica.
· Fase perinatal: (a partir dels 12 anys) sofisticació sexual si es supera tot bé.
Anna Freud
Anna Freud fou la filla petita del gran creador de la psicoanàlisi. Va néixer l’any 1895 i des dels 14 anys ja presenciava debats de la societat psicoanalítica ja encaminant la seva vida en la direcció que el seu pare havia fet: en la psicoanàlisis.
Als 19 anys es va graduar com a mestre de primaria, i més tard, l’estudi de la psique infantil va permetre-li ingressar definitivament en el món de la psicologia. Juntament amb Helen Deutsch va fundar l’institud psicoanalític de Viena. Després de diversos estudis i d’haver estat nombrada vicepresidenta de la societat de psicoanàlisi, va escriure el jo i els mecanismes de defensa, on estudià la repressió com a procés inconscient. Va fundar junt amb Dorothy una llar per a nens als que la guerra havia separat dels seus pares (1941) i va inaugurar una clínica de psicoanàlisi infantil.
Anna Freud, va morir l’any 1982 als 87 anys a Londres.
A. Freud va seguir amb la teoria del seu pare. Com anteriorment hem vist en la teoria de la personalitat de Sigmunt Freud (Id, Ego, Super-ego) ja ens parlava dels mecanismes de defensa, els quals són desenvolupats per l’Ego per tal de conservar l’equilibri psicològic. Aquests, tenen la funció de fer que tot allò de l’inconscient no aflori de forma incontrolada al conscient.
Un dels objectius que Anna Freud buscava en el seu llibre “el jo i els mecanismes de defensa” era establir una cronologia d’aparició d’aquests mecanismes.
Per a A. Freud, la defensa és la protecció de l’Ego contra les exigències instintives. Ella va proposar tot un llistat de mecanismes de defensa:
Repressió: és una forma extrema de negació, que consisteix en que la persona suprimeix un fet de la seva consciencia enviant-lo a l’inconscient, això ho fa perquè aquest fet li produeix mal estar. Aquest fet encara es pot recordar, però quan surt ho fa a través de somnis o de manera distorsionada.
Negació: És negar-se a admetre que existeix un problema o que ha tingut lloc un esdeveniment. Per exemple els nens reaccionen a la pèrdua d’una mascota fent veure que encara es viu. Així permet no adonar-se’n compte del que ha passat.
Projecció: és una distorsió de la realitat que consta en atribuir els pensaments o actes indesitjables propis a una altre persona, evitant així sentir-se malament ell.
Racionalització: és quan algú tracta de convèncer-se a un mateix donant-se explicacions a ells mateixos i als altres de tal forma que els sentiments inacceptables puguin justificar-se amb uns arguments. En el cas anterior seria algú que justifica la seva conducta contra els transsexuals amb arguments, i un altre exemple seria quan no has pogut satisfer un desig, intentar convèncer-se i convèncer als altres de que realment no el desitjaves.
Intel·lectualització: aquest mecanisme consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.
Formació reactiva: una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.
Regressió: és quan una persona s’enfronta a un conflicte retrocedint en el temps i tornant a èpoques més satisfactòries on es sentia més protegit i adoptant un comportament més immadur.
Desplaçament i sublimació: El desplaçament és una tècnica defensiva que el que fa és substituir la causa del problema per una altra cosa que no està prohibit o que no causa pertorbacions i així s’evita l’angoixa. La sublimació és un tipus de desplaçament gràcies al qual l’energia que prové de l’ansietat i dels impulsos inacceptables es desvien cap a objectius acceptats per la societat.
Identificació: És el provés de incorporar-se a un mateix els valors, les actituds i les creences de una altre persona més poderosa, que consideres que és un model a seguir en tots els àmbits. Si aquest grau d’imitació arriba a ser total s’anomena introjecció.
Fantasia: És una actitud que consisteix en imaginar-te una cosa que vols fer però que en la vida real no pots dur a terme.
Compensació: És que quan en algun aspecte de la teva vida que era molt important per tu, no has triomfat, mires de sobresortir en un altre aspecte diferent, o aparentes haver arribat més enllà.
Reparació: és un procés d’autocrítica constructiva que ensenya revisant la conducta passada, per corregir o modificar la conducta futura.
Pràctica: sublimant els 7 pecats capitals.
La pràctica a realitzar aquesta vegada, era trobar una sortida constructiva i una destructiva a cada un dels set pecats capitals i també fer-ho amb cada una de les experiències humanes. Aquesta pràctica la vaig realitzar juntament amb l’Alexandra Chacón i la Laura Cortés.
Reflexions.
Amb la pràctica realitzada podem observar que no ens passem ni una sola setmana sense donar pas a algun d’aquests mecanismes de defensa. Podem veure que cada persona és el domador de les seves emocions, és qui decideix agafar-se les coses d’una manera o altra tot i que sovint suposa una gran dificultat saber extreure’n la millor part de les coses. Cal dir que aquella persona que és capaç de treure tot allò bo de les coses (per molt dolentes que siguin) serà capaç de sortir-se’n més aviat dels mals tràngols, serà capaç d’afrontar la vida altre cop encara que hagi “caigut” mil vegades, i aprendrà dels errors on ha estat sotmès. Què passaria, però si aquests mecanismes no existissin? Si no tinguéssim cap manera de fugir de certs problemes com ens permeten aquests mecanismes de defensa, entraríem en un estat d’angoixa i probablement moltes persones entrarien en depressions ja que no tindrien cap forma de fugir de les seves debilitats. Com hem dit, molt sovint apareixen aquests mecanismes en tots nosaltres, i si això succeeix és perquè els necessitem per a presentar un equilibri. Tot i que fins ara els he defensat i he esmentat que crec que són indispensables per a nosaltres, cal dir que són bons mentre en fem un bon us.
Moltes vegades, entrem en un món irreal, en un món que ens fem nosaltres on no hi ha cap problema, on tots els problemes desapareixen; en un món de fades. Aquest món imaginari, fa que no toquem de peus a terra, que fugim de tots els problemes, i creant aquest món, inconscientment estem abusant dels mecanismes de defensa. Quins problemes ens pot aportar viure en aquest món de fades? Que la gent ens tracti com a uns beneits, que perdem feines pel passotisme que tenim, que no arribem als objectius que realment volíem arribar en un moment ja que com que creiem que estan massa enllà del nostre abast busquem un objectiu molt més assequible,...
És increïble com hem pogut extreure’n de tots els pecats capitals i de la tristesa, culpabilitat, vergonya i humiliació alguna part bona. Tan de bo ho féssim amb tot! Perquè... si ens hem d’afrontar als problemes, si ens hem de resoldre, per què no fer-ho de la millor manera possible i extreure’n la millor part?!
