El procés de convertir-se en persona

CARL ROGERS.

Ens hem sentit alguna vegada “sanejats” després d’una llarga conversació amb algú? Hi ha alguna relació que ens hagi fet sentir normal o be respecte a nosaltres mateixos? Es probable que aquestes interaccions passin en un entorn de confiança, obertura, en el que se’ns concedia una atenció plena i se’ns escoltava realment sense jutjar.

Carl Rogers va agafar tots aquests trets d’una bona relació i els va aplicar al seu treball com a psicòleg i conseller. El resultat va fer un gir revolucionari del model tradicional psicòleg- pacient, que ha tingut importants conseqüències per a la interacció humana.

Rogers va arribar a la seva professió amb l’idea que seria el professional perfecte, que arreglaria tots els problemes de tothom que acudís en ell. Però va començar a adonar-se’n de que aquest model rares vegades donava eficàcia i que el progrés depenia més de la profunditat de la comprensió i l’obertura entre les dos persones que estaven dins del consultori. Estava fortament influït pel filòsof existencialista Martin Buber i la seva noció de “confirmar a l’altre”. Això significava afirmar plenament el potencial d’una persona, la capacitat de veure “en què podia convertir-se”.

El procés de convertir-se en persona: la meva tècnica terapeuta no es una obra unitària, sino una col·lecció d’articles que Rogers va escriure al llarg d’una dècada. Es la sabiduria acumulada d’una carrera en psicoteràpia de més de 30 anys, i tot i que no es una lectura fàcil, una vegada que un es familiaritza amb les idees, pot ser molt estimulant.

Permetre que cadascú sigui ell mateix.

En la seva formació com a psicòleg, Rogers va assimilar la idea de que ell controlava la relació amb el pacient, i que el seu treball consistia en analitzar i tractar els pacients com si fossin objectes, Però va arribar a la conclusió de que resultava més efectiu deixar que els pacients dirigissin el procés. Això fou el començament de la seva famosa forma de teràpia centrada en el pacient .

Mes que intentar “encasellar” als seus pacients, Rogers va sentir que era molt més important escoltar absolutament tot allò que deien, tot i que semblés equivocat, dèbil, estrany, estúpid o dolent. Aquesta actitud permetia que les persones acceptessin tots els seus pensaments i després d’un cert número de sessions es solien curar. Rogers va resumir la seva filosofia com: senzillament ser jo mateix i deixar que l’altre persona sigui ella mateixa. Com que era una època en la que l’estudi de la psicologia girava en torn a la conducta de les rares en els laboratoris, la seva creença en deixar que els pacients “bojos” marquessin la direcció, constituïa un gran repte a la seva professió, i molts van denunciar les seves idees.

Per si tot això fos poc, Rogers va fer saltar a pedaços l’idea del terapeuta calmat i recollit que escolta objectivament els problemes dels pacients. Defensava el dret del terapeuta a tenir una personalitat, a expressar les seves emocions. Per exemple, si durant una sessió es sentia hostil o enfadat, no tenia perquè fingir que era un metge agradable i amable. Si no tenia resposta, no tenia perquè afirmar que la tenia. Pensava que si la relació psicòleg- pacient tenia que basar-se en la veritat, era precís que l’incloïes els estats d’ànim i els sentiments del terapeuta.

En el nucli de la obra de Rogers es trobava la concepció de que la vida es un procés que influeix. La persona realitzada hauria d’adaptar-se “com una corrent en curs, no un producte acabat”. L’error que s’originava era intentar controlar tots els aspectes de la seva experiència, donant com a resultat que la personalitat no estigués arrelada en la realitat.

Convertir-se en una persona autèntica

Rogers va observar que quan una persona anava per primera vegada a veure a un terapeuta, generalment donava una raó com: problemes amb l’esposa o el marit, o amb l’amo del treball, o la seva pròpia conducta incontrolable. Invariablement, aquestes raons no eren el verdader problema. En realitat, no hi havia més que un sol problema en totes les persones que veia: tenien la necessitat de convertir-se en el seu verdader jo, de poder abandonar els seus falsos rols, els antifaços amb els que fins aquell moment havien abordat la seva vida. Generalment estaven molt preocupats amb el que els de més pensaven d’ells i amb el que haurien de fer el determinades situacions. La teràpia els feia tornar a la seva experiència immediata de la vida i de les situacions. Es convertien en persones , no només en el reflex de la societat.

Un aspecte d’aquesta transformació era que la gent començava a “apropiar-se” de tots els aspectes d’ells mateixos, a permetre’s sentiments totalment contradictoris. El lema de Rogers era “els fets son sempre amables quan es tracta d’aclarir emocions i els sentiments; el verdader perill està en negar el que sentim. Quan cada sentiment del que ens avergonyint aflora en la superfície, ens adonem de que permetre que existien no acabarà amb nosaltres.

DOCUMENTAL “PENSANT EN ELS ALTRES”(learning to care)

Per tal que ens quedessin clars diversos aspectes de la forma de pensar de Carl Rogers, el professor ens va fer mirar un documental . Un documental que el programa 60 minuts havia realitzat i que fou premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares. Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics.

El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.

El reportatge, entre d'altres, ha obtingut el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.

REFLEXIÓ SOBRE LA PRÀCTICA

Un cop profunditzat Carl Rogers, me n’he adonat que la psicologia humanista fou un corrent molt important en els seus anys. Personalment diria la teoria de Rogers presenta molts aspectes positius, però d’altres negatius. Es molt interessant l’actitud de Rogers quan defensa que cadascú s’ha de trobar a ell mateix per estar bé. Crec que moltes persones només viuen pels demés, per a caure bé als que els envolten, per a ser algú important pels altres,... i d’aquesta manera el que fan es tenir moltes personalitats. Depenent amb qui parlen són i actuen d’una manera o altre i això el que fa es no tenir una pròpia personalitat, viure pensant en com caure bé, i el que s’ha de tenir clar es que mai podrem caure bé a tothom. A més a més, si acabes passant moltes estones amb una persona d’aquesta manera, acabes veient com realment és, i segurament et defraudarà ja que haurà presentat una personalitat quan en té una altre, que a lo millor no t’acaba agradant. Penso que les persones que ens estimen ho han de fer perquè som com som i no perquè aparentem ser un altre, però això es culpa nostre, ja que si no em mostro tal com sóc, com em coneixeran de veritat les altres persones?

Un aspecte negatiu de la teoria de Rogers i que m’ha sobtat, es el fet de que els terapeutes no s’han de comportar com a tals, sinó que s’han de mostrar tal i com es senten. No crec que hagi de ser tan dràstic, ja que es pot ser realista però també atent a l’hora i agradable. No perquè un psicòleg estigui de mal humor li ha de fer pagar al seu pacient, ni ha de fer cohibir a aquest, ja que d’aquesta manera, a qui s’ajuda no es al pacient, sinó al propi terapeuta, i la feina de psicòleg no consisteix en això, sinó en intentar resoldre els problemes dels altres de la millor manera possible i escoltant-los, ja que si no es així mai podrem sentir el que el pacient sent i no li podrem donar els millors consells.

Finalment, m’agradaria molt fer una petita reflexió sobre el documental. Realment crec que es un reportatge molt interessant on podem veure una classe 10. Una classe on els nens aprenen, però també creixen com a persones i es diverteixen. Em va sobtar moltíssim que hi hagués un tipus de classe així, però alhora em va fer pensar molt ja que crec que els nens que estan sotmesos en aquest tipus de classe en treuen molt mes profit de tot i alhora que adquireixen nous aprenentatges, també creixen com a persones, es respecten i s’escolten. Quantes classes podem trobar a Europa d’aquest estil? Si en trobéssim una ja podríem estar contents! I es que el tipus d’educació que s’ha instaurat en aquest continent no té res a veure amb el del documental. Els nens d’avui dia, a l’escola només els ensenyen la lliçó, només els renyen de veritat si han tret un 0 a l’examen, però si deprecien a un company o senzillament no l’escolten no passarà res. Quantes classes ens podem trobar que tots els companys estiguin disposats a escoltar als altres?  Que tots presentin un sentiment empàtic? Que siguin capaços de sacrificar-se ells perquè hi ha un company castigat? En la nostra cultura, com a gairebé cap passa el que succeeix en la classe del documental, i com ja he dit, crec que es un error. No pretenc que totes les escoles presentin un model així de classes, però si que es treballin molt més aspectes com el respecte, l’empatia, la preocupació envers els altres,...

"La relació o interacció autèntica es aquella en la que et sens còmode sent tu mateix i en la que l’altre persona veu clarament el teu potencial."